Així, el primer president geek de la història (poca broma: addicte confés a la Blackberry, usuari de Twitter i responsable de convertir el web de la Casa Blanca a Creative Commons) ha apostat per la participació digital com un dels elements clau en la seva política d’informació.Una postura que potser haurà de reconsiderar després de l’assumpte Open for Questions.

Oportunitat esvaïda com fum

Clarament, la primera experiència de ciutadans plantejant questions directes al president Obama a través d’Internet ha acabat en el que, sens dubte, es pot considerar la primera decepció 2.0. I és que  davant una oportunitat històrica com aquesta per crear connexions directes entre la ciutadania i el poder, els 92.000 ciutadans que van participar en el procés col·laboratiu de conversa amb el president van centrar les seves preguntes, de manera majoritària, en un tema tan crític pel món civilitzat com són les lleis sobre el consum de marihuana als Estats Units.

En plena crisi econòmica planetària, en ple procés de retirada d’Irak, en plena reforma integral del sistema sanitari del país, els internautes van decidir votar les preguntes al voltant de la marihuana com les més rellevants en tots els temes de l’entrevista. Fins i tot en l’àmbit del treball i del sistema de salut. Amb tot el respecte per la marihuana i els seus consumidors, i més enllà de la broma, la sensació com a internauta i ciutadà és de decepció. De decepció 2.0.

Sigui per aquesta dispersió que acaba lastrant bona part de les iniciatives d’aquest tipus,  o per la tradicional herència freak d’Internet,  sembla ser que a la participació ciutadana encara li queda un llarg camí per recòrrer fins convertir-se en l’eina bàsica de la política 2.0. Les administracions tenen molta feina a fer encara, però les persones, també.

La difícil relación entre móviles y aulas es un claro ejemplo de este hecho. Así, mientras para el sistema educativo nacional la imagen de una aula repleta de estudiantes utilizando sus móviles es poco menos que una utopía, en otras latitudes con mayor visión de futuro parecen tener claro que, bien utilizados, los móviles están llamados a convertirse en un elemento clave del aprendizaje en la Sociedad de la Información. Al fin y al cabo, los Smartphones que hoy en día tienen buena parte de los los estudiantes cuentan ya con una capacidad de procesamiento envidiable, con numerosas aplicaciones preinstaladas y con dispositivos para la creación multimedia de última generación. Un caramelito tecnológico demasiado valioso como para ser despreciado.

El canal de iTunes de la Universidad de Stanford que permite descargar material formativo de todo tipo, la distribución de iPhones entre estudiantes universitarios para compartir calendarios y actividades en grupo o la utilización de imágenes capturadas via móvil para procesos de brainstorming colaborativos y resolución de problemas son sólo algunos de los ejemplos que ya hoy demuestran el camino a seguir para integrar los móviles en las aulas. Una apuesta segura de presente con una proyección de futuro prácticamente inacabable: libros digitales, aulas de experimentos basadas en inteligencia ambiental o integración de alumnos con necesidades especiales gracias a tecnologías asistivas móviles.

El futuro de la enseñanza  es móvil. Y si no queremos que nuestros estudiantes pierdan también ese tren, hará falta que los formadores hagan el esfuerzo de conocer las tecnologías, adaptar sus métodos, gestionar un escenario complejo y, sobretodo, transmitir la idea de las tecnologías como herramientas para el conocimiento. He ahí el reto.

El contingut és el més rellevant

Així, a un món on el volum total d’informació digital es duplica cada tres anys i on el nivell de complexitat de les xarxes augmenta dia rera dia de forma exponencial, el treball de visionaris com Jeef Veen és gairebé una benedicció. I és que aquest antic responsable de l’àrea d’interacció de Google és, juntament amb d’altres professionals excepcionals que s’apleguen a portals com Information Aesthetics, Visual Complexity o Data Beautiful, un dels apòstols d’allò que s’ha anomenat molt adequadament Information Design. Al cap i a la fi, avui més que mai vivim enmig d’estímuls audiovisuals, i per això és tan i tan important aconseguir representar informacions completes i complexes de manera visual. Mapes visuals dels conceptes més discutits a Twitter, multimèdies que representen l’activitat i el pes dels mitjans digitals o gràfics de les xarxes que mostren les relacions existents entre les xarxes d’amics a Facebook: els exemples de com es pot arribar a enriquir la informació afegint una capa visual són gairebé infinits i tremendament reveladors.

Un dels exemples més representatius d’Information Design és el Web Trend Map, que publica anualment la prestigiosa firma interactiva japonesa  Information Architects. El mapa, que arriba ja a la seva quarta edició, representa els 333 principals dominis i les 111 persones més destacades d’Internet sobre el mapa del metro de Tokyo, i permet descobrir amb un únic cop d’ull el qui, el com i el quant de la Web actual.

Web Trend Map 4

La selecció dels elements al mapa es fa a partir de l’anàlisi del trànsit, l’antiguitat, l’empresa que gestiona del domini i els seus ingressos, relacionant-los segons criteris diversos que tot sovint resulten sorprenents. El resultat és un gràfic visualment atractiu i entenedor que permet posar nom als veritables gegants d’Internet i confirmar com encara la xarxa és bàsicament un assumpte estadounidenc: només El País i El Mundo apareixen, amb un tamany minúscul, al mapa.

Pese a que en cierto modo Internet sigue siendo un algo indomable e impredecible, en esta ocasión no es necesario echar mano de la bola de vidrio para intuir que los de Redmond van en la línea correcta. Tomando como hilo argumental el imparable crecimiento de la penetración de la banda ancha en Europa, el estudio compara las gráficas cruzadas en el consumo de Internet (+27%), TV ( sin cambios) y DVD (-17%) desde 2004 para determinar que en julio de 2010 los ciudadanos europeos dedicarán 14,2 horas semanales a Internet por apenas 11,5 a la televisión.

Junto a este titular, el estudio contiene, además, otras conclusiones ciertamente interesantes que sirven para reforzar algunas de las pocas apuestas seguras en el futuro de lo digital:

• el impacto del factor generacional ante el entorno digital: casi un 15% de los jóvenes europeos entre 18 y 24 años no ven nunca la televisión
• la diversificación creciente de los dispositivos de acceso a Internet: el PC cederá en muy poco tiempo buena parte de su aplastante supremacía actual (95%) en favor de dispositivos como el móvil, los receptores de televisión IP tipo Imagenio y las consolas de videojuegos como la Wii (que, en países como Japón, arrastran ya a más usuarios que la televisión tradicional)

Vamos, que si hasta el mismísimo Vinton Cerf lo dice, será cuestión de decir adiós a la caja tonta tal y cómo la habíamos conocido y hola a un universo de contenidos enriquecidos, personalizados y bajo demanda. ¿Alguien dijo nostalgia?

En només 8 anys la Wikipedia s’ha convertit, molt probablement, en l’exemple més rellevant del fenòmen que ha posat el 2.0 darrera el web: el crowdsourcing, la Internet feta pels usuaris. I és que la idea de reunir el coneixement de tota la raça humana en un únic repositori gratuit, estructurat i senzill d’utilitzar és, com a mínim, lloable.

Avui en dia, disseminar el coneixement és probablement la millor manera de cooperar en el desenvolupament social, i per això el potencial d’impacte de la Wikipedia sobre les persones és tan important. Recollint l’esperit de l’open source, la Wikipedia és només la porta d’entrada a tot un ecosistema de coneixement lliure que inclou, per exemple, l’accés obert als continguts de totes les assignatures impartides pel M.I.T. a través del projecte OpenCourseWare.

El debat, no obstant, està obert. Com no podia ser d’altra manera tractant-se d’un fenòmen global, la Wikipedia també és protagonista de diverses polèmiques. La més important és la que posa en dubte la qualitat dels seus continguts. Per molta gent, el problema rau en la pròpia essència del crowdsourcing: el coneixement es genera mitjançant processos col·laboratius i oberts a tothom. Massa horitzontal per alguns. El fet és que més enllà d’inevitables incidents puntuals de vandalisme, els responsables de Wikipedia dediquen bona part dels seus esforços als controls de qualitat, i fins ara sembla que s’ensurten prou bé: la Wikipedia aguanta dignament comparatives de qualitat amb referents gairebé sagrats, com la intocable Britannica.

En l’actual context de models de negoci fallits, Wikipedia tampoc ha estat completament aliena als problemes financers. Fins al moment, la plataforma creada per Jimmy Wales ha sigut capaç d’assolir la sostenibilitat gràcies bàsicament a les donacions, sense quotes i sense explotar l’enorme potencial publicitari que li dona el seu descomunal volum de trànsit. En un món tan incert com el que ens ha tocat viure resulta gairebé impossible predir si aquest model es podrà sostenir durant gaire més temps, però del que no hi ha cap dubte és de que la Wikipedia ja ha canviat la relació entre la informació i les persones, i que ha convertit en obsolets veritables gegants que fa uns anys haguessin semblat gairebé inmortals, com el de la pròpia Microsoft.