Que la participació massiva i activa dels ciutadans i ciutadanes és un dels trets definitoris de la Societat 2.0 és una veritat bàsica dels nostres dies que, no per repetida, deixa de ser menys certa. Després de 5 anys de prosumers i d’experiències participatives massives, a ningú se li escapa ja que tota iniciativa digital ha de plantejar-se des de l‘aprofitament de la intel·ligència col·lectiva. Per descomptat, tampoc al President Obama i el seu equip, dominadors com pocs del mitjà digital.
Així, el primer president geek de la història (poca broma: addicte confés a la Blackberry, usuari de Twitter i responsable de convertir el web de la Casa Blanca a Creative Commons) ha apostat per la participació digital com un dels elements clau en la seva política d’informació.Una postura que potser haurà de reconsiderar després de l’assumpte Open for Questions.
Oportunitat esvaïda com fum
Clarament, la primera experiència de ciutadans plantejant questions directes al president Obama a través d’Internet ha acabat en el que, sens dubte, es pot considerar la primera decepció 2.0. I és que davant una oportunitat històrica com aquesta per crear connexions directes entre la ciutadania i el poder, els 92.000 ciutadans que van participar en el procés col·laboratiu de conversa amb el president van centrar les seves preguntes, de manera majoritària, en un tema tan crític pel món civilitzat com són les lleis sobre el consum de marihuana als Estats Units.
En plena crisi econòmica planetària, en ple procés de retirada d’Irak, en plena reforma integral del sistema sanitari del país, els internautes van decidir votar les preguntes al voltant de la marihuana com les més rellevants en tots els temes de l’entrevista. Fins i tot en l’àmbit del treball i del sistema de salut. Amb tot el respecte per la marihuana i els seus consumidors, i més enllà de la broma, la sensació com a internauta i ciutadà és de decepció. De decepció 2.0.
Sigui per aquesta dispersió que acaba lastrant bona part de les iniciatives d’aquest tipus, o per la tradicional herència freak d’Internet, sembla ser que a la participació ciutadana encara li queda un llarg camí per recòrrer fins convertir-se en l’eina bàsica de la política 2.0. Les administracions tenen molta feina a fer encara, però les persones, també.
